Contractes públics de seguretat: riscos de corrupció a Catalunya

La corrupció en la contractació pública de serveis de seguretat privada no és un problema abstracte ni aliè a la realitat catalana: és una amenaça concreta que debilita el sector des de dins.

Quan un ens públic adjudica un contracte de vigilància o de videovigilància a una empresa que no compleix els requisits tècnics, laborals o legals, les conseqüències no es limiten a un escàndol administratiu. Afecten la qualitat del servei, la seguretat real de les persones i la reputació d’un sector que porta anys intentant professionalitzar-se. Ho he vist de primera mà en més d’una ocasió al llarg de dues dècades treballant en seguretat privada a Catalunya.

El marc normatiu que hauria de blindar els contractes

A Catalunya, la contractació pública de serveis de seguretat privada s’articula a través de diverses capes normatives que, sobre el paper, ofereixen garanties sòlides. La Llei 5/2014, de 4 d’abril, de Seguretat Privada, estableix els requisits que han de complir les empreses homologades: autorització administrativa del Ministeri de l’Interior, personal amb habilitació, cobertura d’assegurances i compliment de convenis col·lectius sectorials. Per sobre d’aquesta llei estatal hi ha la Llei 9/2017, de 8 de novembre, de Contractes del Sector Públic, que regula els procediments d’adjudicació i introdueix criteris de solvència tècnica i econòmica.

A més, la Generalitat de Catalunya disposa del seu propi marc de supervisió a través de la Junta Consultiva de Contractació Pública de la Generalitat, un organisme que emet informes i recomanacions sobre bones pràctiques en la licitació. Els plecs de condicions dels contractes públics catalans, almenys en teoria, han d’incloure criteris que van més enllà del preu: qualitat tècnica, condicions laborals, experiència acreditada.

Però aquí és on comença el problema real. La normativa existeix. Els controls formals existeixen. I malgrat tot, les irregularitats es produeixen.

On fallen els mecanismes de control a la pràctica

El primer punt feble és la fase de valoració dels plecs. Quan un ajuntament, una diputació o un consorci públic català convoca un concurs per contractar serveis de seguretat, el criteri del preu continua tenint un pes excessiu. Segons dades de la Plataforma de Serveis de Contractació Pública de la Generalitat, en molts contractes de vigilància el preu representa entre el 40% i el 60% de la puntuació total, cosa que genera una pressió a la baixa que acaba repercutint en els salaris dels vigilants i en la qualitat del servei.

Quan el preu mana, les empreses que ofereixen tarifes impossibles guanyen els concursos. I quan una empresa guanya un concurs amb preus impossibles, alguna cosa no quadra: o incompleix les condicions laborals, o subcontracta de forma irregular, o hi ha alguna altra variable que explica la diferència. Aquesta última possibilitat és la que hauria de preocupar-nos més.

El segon punt feble és la supervisió posterior a l’adjudicació. En la meva experiència, el control real sobre si una empresa adjudicatària compleix les condicions del plec durant l’execució del contracte és gairebé inexistent en molts ens locals catalans. Es comprova la documentació inicial, s’adjudica el contracte, i a partir d’aquí la relació es gestiona de manera informal. Ningú verifica si el personal té la formació que deia tenir, si els equips tècnics instal·lats corresponen als oferts, o si les ràtios de vigilants s’estan complint.

La subcontractació com a porta d’entrada a la irregularitat

Un dels mecanismes més habituals per eludir controls és la subcontractació en cadena. Una empresa autoritzada i solvable guanya el concurs, però subcontracta part del servei a empreses menors que no haurien superat el filtre de la licitació. Això no és il·legal en si mateix, però quan es fa sense transparència i sense que el client públic en tingui coneixement real, obre la porta a irregularitats laborals, a manca de cobertura d’assegurances i, en els casos més greus, a la infiltració d’interessos espuris en la cadena de provisió del servei.

Els Mossos d’Esquadra han detectat en diverses investigacions que algunes empreses de seguretat privada que operaven a l’àrea metropolitana de Barcelona tenien vincles amb estructures criminals que utilitzaven els contractes de vigilància com a mecanisme de blanqueig de capitals. No és un fenomen nou ni exclusiu de Catalunya, però la densitat empresarial i la complexitat del teixit de subcontractació a la regió metropolitana el fan especialment rellevant aquí.

El cas de les diputacions i els ens supramunicipals

Les diputacions provincials i els consorcis supramunicipals representen un àmbit especialment sensible. Gestionen volums pressupostaris significatius, concentren la contractació de serveis per a múltiples municipis petits que no tindrien capacitat de licitar per separat, i sovint operen amb menys visibilitat pública que els grans ajuntaments. Quan salten casos de presumpte frau en contractes públics de seguretat en ens similars, com ara el que ha implicat investigacions a la diputació de Cadis per vincles entre contractes públics i empresaris investigats per blanqueig, la pregunta que hem de fer-nos des de Catalunya és: els nostres mecanismes de control serien capaços de detectar una situació similar?

La resposta honesta és que depèn. Les diputacions catalanes han incorporat progressivament sistemes de transparència i plataformes de publicació de contractes. La Diputació de Barcelona, per exemple, publica els seus contractes a través de la Plataforma de Serveis de Contractació Pública amb un nivell de detall acceptable. Però la publicació de dades no equival a control efectiu. Publicar que s’ha adjudicat un contracte no és el mateix que verificar que l’empresa adjudicatària és el que diu ser.

El paper de la Sindicatura de Comptes de Catalunya

La Sindicatura de Comptes de Catalunya és l’organisme fiscalitzador extern de la gestió econòmica del sector públic català. Els seus informes anuals sobre la contractació pública han identificat de manera recurrent deficiències en la documentació de les licitacions, manca de justificació dels criteris de valoració i casos d’adjudicació directa que haurien requerit concurs. No es tracta d’acusacions de corrupció, sinó d’alertes sobre dèficits de control que, si no es corregeixen, creen les condicions en les quals la corrupció pot prosperar.

«La prevenció de la corrupció en la contractació pública no és una qüestió de voluntat política: és una qüestió de sistemes, processos i controls que funcionin independentment de qui governi.» (Oficina Antifrau de Catalunya, Informe Anual 2023)

L’Oficina Antifrau de Catalunya, creada per la Llei 14/2008, és un altre actor clau en aquest ecosistema de control. Des de la seva posició independent, ha emès recomanacions específiques sobre la contractació de serveis de seguretat i ha rebut denúncies de treballadors i empreses del sector. La seva existència és un actiu diferencial de Catalunya respecte d’altres territoris, però la seva eficàcia depèn de la capacitat d’investigació i dels recursos de què disposa.

L’impacte sobre els treballadors del sector a Catalunya

Hi ha una dimensió d’aquesta problemàtica que sovint queda en segon pla en el debat sobre corrupció i contractes públics: l’impacte sobre els treballadors de seguretat privada. Quan una empresa irregular guanya un contracte públic a base de preus impossibles, els primers perjudicats són els vigilants de seguretat, els controladors d’accés i els auxiliars de serveis que executen el servei.

CCOO i UGT Catalunya han denunciat repetidament situacions en les quals empreses adjudicatàries de contractes públics incomplien el Conveni Col·lectiu Estatal de Seguretat Privada, no abonaven les hores extres, subrogaven personal en condicions pitjors que les pactades o directament no cotitzaven correctament a la Seguretat Social. Aquestes pràctiques no només són il·legals: creen competència deslleial respecte de les empreses que sí que compleixen la normativa i que, paradoxalment, perden els concursos perquè no poden competir en preu.

El auxiliar de serveis que treballa en un edifici públic contractat per un ens local, sense saber que la seva empresa té problemes legals, és la víctima final d’un sistema que no ha funcionat. I quan l’empresa desapareix, quan és investigada o quan perd el contracte, és ell qui es queda sense feina o amb salaris impagats.

Mesures concretes que funcionen: l’experiència del sector privat aplicada al públic

Paradoxalment, algunes de les millors pràctiques de control en la contractació de seguretat privada no venen del sector públic sinó del privat. Les grans empreses i els centres comercials de Barcelona i l’àrea metropolitana que gestionen contractes de seguretat han desenvolupat protocols de due diligence dels seus proveïdors que inclouen verificació de la legalitat empresarial, auditories periòdiques del compliment laboral i sistemes de seguiment de la qualitat del servei.

Quan es gestiona la seguretat en centres comercials, per exemple, és habitual que el client faci visites d’inspecció no anunciades, revisi els registres de presència del personal i verifiqui que els equips de comunicació i protecció corresponen als especificats al contracte. Res d’això és extraordinàriament complex ni costós. El que cal és voluntat de fer-ho i estructures de gestió que ho facin possible.

El sector públic podria aprendre d’aquestes pràctiques. La introducció de clàusules de seguiment i avaluació periòdica en els plecs de condicions, amb la possibilitat de rescissió del contracte per incompliment, és una mesura que alguns ajuntaments catalans ja han incorporat però que no és universal. L’Ajuntament de Barcelona, per exemple, ha avançat en la introducció de clàusules socials que obliguen les empreses adjudicatàries a acreditar el compliment de les condicions laborals del conveni sectorial com a requisit per al manteniment del contracte.

Transparència i traçabilitat com a eines preventives

La transparència no és una solució màgica, però és una condició necessària. Publicar no només l’adjudicació sinó també els informes de seguiment, les actes de les comissions de valoració i els resultats de les auditories de compliment permet que la societat civil, els sindicats, les empreses competidores i els mitjans de comunicació exerceixin una funció de control que complementa la supervisió administrativa.

La traçabilitat de la cadena de subcontractació és un altre element crític. Si un ens públic contracta un servei de seguretat, hauria de saber en tot moment qui són les persones físiques que executen el servei, quines empreses les contracten i si totes elles compleixen els requisits legals. Tecnològicament, això és perfectament possible. El que cal és la voluntat política i administrativa d’implementar-ho.

En el cas del control d’accessos en edificis públics, per exemple, la implantació de sistemes digitals de registre de presència del personal de seguretat permet una auditoria en temps real que fa molt més difícil ocultar incompliments. Alguns ens públics catalans ja ho fan. Haurien de fer-ho tots.

El debat de fons: un sector que mereix millors clients

Vull ser directe en aquest punt, perquè crec que és important. La majoria d’empreses de seguretat privada que operen a Catalunya ho fan de manera legal, paguen els seus treballadors, compleixen la normativa i ofereixen un servei professional. Aquestes empreses pateixen de manera desproporcionada les conseqüències de la competència deslleial que genera la corrupció en la contractació pública.

El sector de la seguretat privada a Catalunya factura aproximadament 1.200 milions d’euros anuals, dels quals una part significativa correspon a contractes amb el sector públic. Quan una empresa irregular s’emporta un contracte que no li pertocava, no només perjudica el servei públic: destrueix valor en un sector sencer i desmoralitza els professionals que han construït la seva carrera sobre la base del compliment i la professionalitat.

Els ens públics catalans han de ser millors clients. Han de licitar millor, controlar millor i actuar amb contundència quan detecten irregularitats. No és demanar res extraordinari: és exigir que la gestió dels diners públics es faci amb la diligència que els ciutadans mereixen.

El que he après en vint anys en aquest sector és que les irregularitats rarament apareixen de cop. S’acumulen, s’institucionalitzen i es normalitzen fins que algú des de fora, un jutge, un inspector o un periodista, encén la llum. Per evitar arribar a aquest punt, cal que els mecanismes de control intern funcionin abans que sigui necessari un rescat extern.

La pregunta que deixo oberta és aquesta: com a professionals del sector, com a treballadors, com a empreses i com a ciutadans que paguem impostos, estem fent prou pressió perquè els ens públics catalans millorin els seus sistemes de control en la contractació de seguretat? O esperem que siguin els tribunals qui ho resolguin quan ja sigui massa tard?