Incendi 2026 en polígons industrials: lliçons per a Catalunya

Cada vegada que un incendi destrueix una nau industrial, el debat sobre prevenció dura exactament tres dies i després tothom torna a la normalitat fins al proper sinistre.

Ho he vist massa vegades al llarg de vint anys treballant en seguretat privada a Catalunya. Un incendi 2026 en un polígon industrial no és una tragèdia imprevisible: és, en la majoria dels casos, el resultat d’una cadena de decisions que es podrien haver pres d’una altra manera. El que em preocupa no és l’incendi en si, sinó tot el que passa abans: la desídia, la normalització del risc i la creença que «aquí no passarà res».

Per entendre per què les naus industrials catalanes continuen sent vulnerables i quins mecanismes reals de protecció existeixen, cal mirar on ningú mira.

El punt cec dels polígons: els molls de càrrega i descàrrega

La majoria d’incendis greus en entorns industrials no comencen al centre de la nau. Comencen a la perifèria: als molls de càrrega i descàrrega, als espais de magatzem provisional, als racons on s’acumula material d’embalatge i on la vigilància és més laxa. Aquests espais comparteixen característiques que els fan especialment perillosos: acumulació de material combustible, presència intermitent de personal i supervisió deficient fora de l’horari laboral.

Als polígons de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, del Vallès Occidental o del Baix Llobregat, aquesta realitat és ben coneguda pels professionals del sector. Les empreses logístiques i de distribució, que operen amb ritmes intensos d’entrada i sortida de mercaderia, sovint descuiden la gestió dels residus d’embalatge i els materials inflamables als molls. Un cartró acumulat, una temperatura elevada a l’estiu i una guspira basten.

El que veig amb més freqüència és que les empreses fan la inversió en sistemes d’extinció automàtica a l’interior de la nau però obliden completament la zona exterior dels molls, que queda en una mena de terra de ningú entre la responsabilitat del propietari de la nau i la de l’empresa llogatera.

Marc normatiu català: més exigent del que molts creuen

Catalunya té un marc normatiu propi en matèria de seguretat contra incendis que va més enllà de la normativa estatal bàsica. El Decret 82/2010, de 29 de juny, aprovat pel Govern de la Generalitat, regula el règim d’autorització i funcionament dels establiments de règim especial i complementa el Reglament de Seguretat Contra Incendis en Establiments Industrials (RSCIEI), d’àmbit estatal. A més, la Llei 3/2010, del 18 de febrer, de prevenció i seguretat en matèria d’incendis en establiments, activitats, infraestructures i edificis, és específicament catalana i estableix obligacions concretes per a activitats industrials.

Aquesta llei catalana obliga els titulars d’activitats industrials a disposar d’un pla d’autoprotecció homologat, a realitzar simulacres periòdics i a mantenir actualitzats els sistemes de detecció i extinció. El problema és que el compliment real d’aquestes obligacions és desigual. Els controls de la Generalitat, a través del Departament d’Interior i dels Bombers de la Generalitat de Catalunya, no poden abastar tots els polígons amb la mateixa intensitat.

Segons dades del Cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya, cada any es produeixen entre 400 i 500 intervencions per incendi en entorns industrials a tot el territori català. No tots acaben en tragèdia, però la xifra revela que el risc és constant i distribuït per tot el territori, no concentrat en zones específiques.

El Consorci de Prevenció i Extinció d’Incendis i Salvament, present en diverses comarques catalanes, desenvolupa una tasca complementària a la dels Bombers de la Generalitat, però les seves competències varien segons el municipi. Aquesta fragmentació administrativa és un factor de risc en si mateixa: les empreses situades en polígons de municipis petits sovint reben menys supervisió que les de grans nuclis urbans.

Per què les empreses no inverteixen prou en prevenció

La resposta honesta és que la prevenció no té retorn visible fins que falla. Una empresa que instal·la detectors de fum d’última generació, que forma els seus treballadors en protocols d’evacuació i que contracta vigilància nocturna no veu cap diferència el dia a dia. En canvi, l’empresa del costat que no fa res tampoc no veu cap diferència… fins que un dia sí que la veu.

Aquesta asimetria entre cost immediat i benefici diferit és el principal enemic de la prevenció. Els responsables de manteniment i seguretat de moltes empreses catalanes ho saben perfectament, però els és difícil justificar partides pressupostàries davant de direccions que exigeixen resultats trimestrals.

Hi ha, però, un argument econòmic que sovint s’oblida: les conseqüències d’un incendi van molt més enllà de la destrucció física. La interrupció de l’activitat pot durar setmanes o mesos. Els treballadors queden en situació d’incertesa laboral. Les assegurances cobreixen una part del dany material, però rarament cobreixen el cost reputacional, la pèrdua de clients o la ruptura de la cadena de subministrament. A Catalunya, on el teixit industrial és majoritàriament de pimes i empreses familiars, un sinistre d’aquest tipus pot ser irreversible.

Les organitzacions sindicals, com CCOO i UGT Catalunya, han denunciat en diverses ocasions que les condicions de seguretat en alguns polígons industrials de l’àrea de Barcelona i del cinturó industrial del Vallès no compleixen adequadament els estàndards exigits per la normativa. La pressió sindical és, en molts casos, un factor que impulsa les empreses a prendre mesures que d’altra manera postposaven indefinidament.

Sistemes de detecció i vigilància: la combinació que marca la diferència

Detecció primerenca: el temps ho és tot

En un incendi industrial, els primers minuts determinen si el sinistre es quedarà en un ensurt o es convertirà en una catàstrofe. Un sistema de detecció de fum connectat a una central d’alarmes amb resposta immediata pot reduir el temps d’intervenció dels bombers de manera significativa. Però la tecnologia sola no és suficient.

Els sistemes de videovigilància amb anàlisi d’imatge intel·ligent han incorporat en els últims anys la capacitat de detectar fum o flames en temps real, fins i tot en condicions de poca llum. Aquesta funcionalitat, que fa cinc anys era un luxe reservat a grans instal·lacions, avui és accessible per a naus industrials de mida mitjana. La integració entre les càmeres i el sistema d’alarma permet que, quan es detecta una anomalia visual, s’activi automàticament un protocol d’alerta que inclou notificació a la central receptora d’alarmes i, si s’escau, als serveis d’emergència.

El valor afegit d’aquest sistema és doble: redueix el temps de detecció i permet als bombers arribar amb informació prèvia sobre la localització i la magnitud del foc, cosa que optimitza la seva intervenció.

Vigilància humana: el factor que els sistemes automàtics no substitueixen

Cap sistema tecnològic substitueix la presència d’una persona formada que coneix la instal·lació i sap com actuar en una emergència. La vigilància humana en polígons industrials, especialment en torn de nit i cap de setmana, és el complement imprescindible dels sistemes automàtics.

En la meva experiència, els incidents que s’han pogut aturar a temps en naus industrials catalanes quasi sempre han tingut un element comú: hi havia algú present o algú que va veure alguna cosa i va actuar. Pot ser un vigilant de seguretat, pot ser un treballador en torn nocturn, pot ser fins i tot un veí del polígon que va detectar fum des de l’exterior. El factor humà continua sent determinant.

El servei de seguretat en àrees empresarials i polígons ha evolucionat molt en els últims anys. Els vigilants de seguretat que operen en entorns industrials han de tenir formació específica en prevenció d’incendis, conèixer els plans d’evacuació de les instal·lacions que custodien i saber coordinar-se amb els serveis d’emergència. No es tracta simplement de «fer rondes»: es tracta d’una tasca que requereix preparació i protocols clars.

Control d’accessos: la prevenció que ningú menciona

Un dels vectors d’incendi que sovint s’ignora en el debat sobre seguretat industrial és l’accés no autoritzat. Les naus industrials buides o semibuidesals polígons de la perifèria de Barcelona, del Maresme o del Garraf han estat en diverses ocasions punt d’entrada per a persones sense sostre que busquen refugi, o per a actes de vandalisme que han acabat en incendi. El control d’accessos amb sistemes de barrera, lectors de credencials i gestió de visites és una mesura de prevenció que actua en dos fronts: evita l’entrada no autoritzada i registra tots els moviments, cosa que facilita la investigació posterior si es produeix un sinistre.

La normativa catalana, en el marc de la Llei 3/2010, exigeix que les empreses amb un determinat nivell de risc tinguin protocols d’accés documentats i controlats. Però la realitat als polígons és que moltes naus, especialment les llogades per empreses petites, funcionen amb sistemes d’accés rudimentaris que no garanteixen cap traçabilitat.

El debat sobre la responsabilitat: propietari de la nau o empresa llogatera

Un aspecte que genera conflicte freqüent als polígons catalans és la delimitació de responsabilitats entre el propietari de la nau i l’empresa que la lloga. La Llei 3/2010 de la Generalitat és clara en alguns aspectes, però deixa zones grises que es presten a interpretacions diverses.

En termes generals, el propietari és responsable de les condicions estructurals de la nau: la resistència al foc dels elements constructius, la compartimentació, les sortides d’emergència i els sistemes fixos d’extinció. L’empresa llogatera, en canvi, és responsable de l’activitat que hi desenvolupa: la gestió dels materials inflamables, la formació dels treballadors i el manteniment dels equips portàtils d’extinció.

El problema és que en la pràctica, quan es produeix un sinistre, la discussió sobre qui era responsable de cada element pot allargar-se durant anys als tribunals, mentre l’empresa afectada intenta sobreviure i els treballadors pateixen les conseqüències. La prevenció és, en aquest sentit, molt més eficient que qualsevol litigi posterior.

Una anàlisi de sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dels últims deu anys revela que en més del 60% dels casos d’incendi industrial on hi va haver litigi, la responsabilitat es va repartir entre propietari i llogatari, cosa que indica que la manca de coordinació prèvia és el factor determinant.

Què hauria de fer una empresa catalana avui

No es tracta de fer una llista de recomanacions genèriques. Es tracta d’entendre que la prevenció d’incendis en una nau industrial catalana el 2026 és una qüestió de gestió del risc amb implicacions legals, laborals i econòmiques concretes.

El primer pas és fer una auditoria real de l’estat actual de la nau: no una revisió superficial dels extintors, sinó una anàlisi completa dels punts de risc, dels fluxos de persones i mercaderies, dels sistemes de detecció i extinció, i dels protocols existents. Aquesta auditoria ha d’incloure una revisió del pla d’autoprotecció per verificar que compleix els requisits de la normativa catalana vigent i que reflecteix la realitat actual de l’activitat.

El segon pas és identificar els punts cecs. Quins espais de la nau queden fora de la cobertura dels sistemes de detecció? Quins torns o períodes horaris estan menys supervisats? Quines zones acumulen material combustible de manera habitual? Aquestes preguntes, fetes amb honestedat, solen revelar vulnerabilitats que no apareixen en cap document oficial però que tothom coneix.

El tercer pas és establir protocols clars i assegurar-se que tots els treballadors els coneixen. Un simulacre d’evacuació fet una vegada a l’any de manera rutinària no serveix de gaire. El que funciona és que cada treballador sàpiga exactament què ha de fer en els primers dos minuts d’una alarma d’incendi, qui és el responsable de trucar als bombers i on es troben els punts de reunió.

Finalment, cal revisar els contractes d’assegurança amb ull crític. Moltes empreses catalanes descobreixen, quan ja és tard, que la seva pòlissa no cobria la pèrdua de beneficis per interrupció de l’activitat, o que les condicions de cobertura exigien que els sistemes de protecció estiguessin certificats i actualitzats, cosa que no havien fet. He vist casos on l’asseguradora ha denegat la cobertura per un extintor caducat. No és una excepció: és més habitual del que sembla.

Un incendi 2026 en un polígon industrial català no hauria de ser notícia. Hauria de ser una anomalia excepcional en un entorn ben gestionat. Mentre la prevenció continuï sent percebuda com una despesa i no com una inversió, seguirà sent una notícia recurrent.

La pregunta que deixo als gestors i propietaris de naus industrials a Catalunya és directa: si avui a les tres de la matinada s’iniciés un foc al moll de càrrega de la vostra nau, quant de temps trigaríeu a saber-ho, i qui actuaria primer?